diumenge, 17 de maig de 2015

RETORN AL PASSAT



Comentava dies abans que la primavera era com un recomençar. Des de llavors he cercat vestigis d'aquest nou inici i els he trobat, a dojo, però també he trobat arreu mostres d'una mirada nostàlgica al passat. Sembla que vivim un nou romanticisme que revaloritza estètiques d'altres èpoques.

A la meva ciutat, al maig, se celebra la festa del mercat tradicional, de fa més de cent anys. Ens vestim com fa cent anys, recuperem menges de fa cent anys, cosim, ballem, riem, decorem aparadors a l'estil antic.

Philip Zimbardo i John Boyd en el llibre La paradoja del tiempo parlen dels camins cap a la felicitat, que passen per aprofitar les perspectives del passat, el present, el futur i el futur trascendental. Si necessitem connectar positivament amb el nostre passat, ens animen a:



  • Assistir a actes culturals tradicionals, com el del mercat a la plaça, que esmentava abans.
  • Elaborar un àlbum amb els records, incloent-hi fotos, cartes, notes... per escriure reflexions de cada etapa de la vida.
  • Preguntar a parents per la història de la família i enregistrar aquestes converses.
  • Quedar amb vells amics.
  • Expressar als nostres familiars la nostra gratitud per tot allò que han fet per nosaltres. Dir-los que els estimem.
  • Visitar el poble o la ciutat on vam néixer.
  • Escriure un dietari i rellegir-lo de tant en tant.
  • Posar fotografies a casa de moments feliços.
  • Passar temps amb persones que tinguin una orientació positiva.
  • Veure pel·lícules antigues, llegir biografies i novel·les històriques o escoltar cançons antigues.


Per assolir la competència temporal i construir una personalitat realitzada caldrà cercar l'equilibri: reflexionar sobre el passat, viure el present i planificar el futur. Podem millorar la qualitat de les nostres vides amb aquest equilibri òptim, així serem més lliures i esdevindrem millors persones.

6 comentaris:

  1. Dissabte vaig anar al campus de Bellaterra, acompanyant a la meva filla en una presentació per a famílies de futurs possibles alumnes. La nostàlgia era forta, però veure com ha crescut i s'ha transformat -a millor-, i l'energia dels joves que hi viuen i estudien, i els que pugen, em va fer sentir amb força el present i alegria per al futur.
    La clau és l'equilibri, com bé dius. Mirar massa el passat ens condueix a aquest sentiment paralitzador que és la nostàlgia. Paralitzador si ens hi instal·lem. Però sentir-la de vegades, valorar el que hem experimentat, rebut i fins i tot el que hem perdut o no vam aconseguir, és necessari per orientar-nos correctament cara al futur. Equilibiri deu voler dir no perdre de vista que el present és ara i aquí, i el que va passar ens hi ha dut, però no ens ajudarà a viure si perdem de vista que, justament és ja passat.

    ResponElimina
  2. Penso, Eduard, com tu, que la clau ès l'equilibri, viure el present amb la vista posada en el futur per tenir il·lusions, per traçar-nos un camí, però també en el passat per entendre què ens ha portat on som ara.

    Em va agradar molt conèixer-vos personalment, perquè entenc millor el que dius de l'energia dels joves, després de conèixer les teves filles. Tens bons motius per mirar el futur amb alegria.

    ResponElimina
  3. És bo recordar d'on venim per saber on anem. Està clar que tot és qüestió d'equil·libri, i no val mirar cap a enrere massa sovint, no sigui que ens tornem estàtues de sal.
    M'encanta aquesta foto amb la que il·lustres el post, treta de La Festa del Mercat, i totes aquestes activitats que proposes i que ens fan sentir tan bé!

    ResponElimina
  4. M'agrada el que dius de tornar-nos estàtues de sal si mirem massa cap al passat. La foto és d'una barberia antiga que ha conservat el fill d'un vell barber; ara, en l'espai de la festa, s'hi fan tertúlies, com es feien abans, quan els homes anaven per afaitar-se i parlaven de política i d'altres temes d'actualitat, quan no hi havia sospita de mòbils i les "piulades" eren en viu i en directe.

    ResponElimina
  5. Es podria assegurar que m'he passat més de mitja vida procurant fer quelcom de semblant a la tercera proposta. Tots som parents, i preguntar és sempre una manera d'aspirar al coneixement. Però sempre he vist que aquesta manera de fer (sotmesa a les pautes d'una determinada forma de recerca científica) era indestriable d'un afany com el que formules en la penúltima proposta. I així crec que cal que sigui. I ja són més de cent. Tots, en algun moment, tenien alguna cosa a dir, que necessitaven dir. I jo, també.

    Recordo, en particular, el cas d'un barber de St. Hilari Sacalm que, tot conversant, afables, ens confirma una dada
    excepcionalment interessant.

    Conclusió: La millor ciència? La que sap escoltar, la que es deixa preguntar.


    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Jordi!
      Sembla que sí, que com en tot, l'equilibri és la millor opció. Ja sé que tu no pares de treballar i fer ciència.
      Fins aviat!

      Elimina