dilluns, 1 de juliol de 2013

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : OBJECTIU

Va escriure, satisfeta, el seu objectiu en un paper de quadrícula, després de passar una bona estona pensant i repensant, amb la mirada dirigida cap al seu interior: “Ara sé per on començar i sé també que l’inici és el pas més important, perquè és el pas més costós. He de trencar velles inèrcies i en sóc conscient que necessitaré molta energia, però també és cert que el mateix projecte m’empenyerà cap endavant”.


En una altra ocasió vaig parlar de la responsabilitat, la facultat humana lligada a la llibertat. Una vegada som capaços de respondre, que no de reaccionar, ja podem exercitar la intel•ligència creadora i fixar-nos uns objectius que ens marquen el camí.

En el nostre país aficionat a les metàfores marineres, parlem d’objectius i els relacionem amb l’arribada a bon port, per això diem que si no sabem on volem arribar, cap vent ens serà favorable. Quan tenim objectius per aconseguir, el camí se’ns ofereix ben definit i el trajecte en si ens omple d’energia, d’entusiasme.

La paraula objectiu procedeix del baix llatí objectivus, que té el seu origen en ABJĬCĔRE ‘llençar’. Fixar-se un objectiu és com llençar un fil i ancorar-lo, a la manera d’Spiderman, després només cal dirigir-se enllà.

Sembla molt senzill, però, i si l’objectiu no ens motiva prou o ens exigeix un esforç que ens sobrepassa? També podria passar que en realitat no fos el “nostre” objectiu.

Quan necessitem encarar un canvi en la nostra professió, en les nostres relacions..., els objectius a curt i mig termini seran esglaons que ens aproparan a la nostra fita, alhora que contribuiran a què assolim nous hàbits.

4 comentaris:

  1. No faig mai la guerra però acostumo a dir allò de: "Allà on poso l'ull, poso la bala" i em dóna seguretat a l'hora d'assolir nous reptes. El relat que encapçala el post ho resumeix molt bé.

    ResponElimina
  2. I quin ull! Segur que la teva mirada fa diana i assoleixes els reptes que el proposes. Moltes gràcies, Maijo!

    ResponElimina
  3. Ja no em veig tan àgil com Spiderman!
    Però sí, m'adono que els anys m'han ensenyat a anar veient les petites fites que omplen el camí. Sovint les unes ens porten a les altres. Però de vegades me'n deixo alguna que ja no puc recuperar, i llavors me la miro de lluny estant, inassolible, perduda en la història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur, Jordi, que d'agilitat mental no te'n manca, així ho testimonien els teus estudis de recerca. i segur que per portar-los a terme t'has hagut de planificar. i pel que fa a la fita inassolible, si està en el teu pensament és per alguna cosa...

      Elimina