diumenge, 15 de gener de 2012

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : EL TEMPS





Érem al segle XII, als inicis de les nostres llengües peninsulars, quan l’acusatiu neutre TĔMPUS va esdevenir l’origen d’un dels mots que més sovint pronunciem: temps.

No tinc temps, arriba fora de temps, he patit un contratemps, no cridis el mal temps, agafa’t el teu temps... És aquest, el del temps, un concepte inherent a la naturalesa humana. Les nostres gramàtiques verbals diferencien passat, present i futur, a més de permetre’ns altres sofisticacions com el pretèrit plusquamperfet o el futur compost.

Fins i tot les criatures filles de la nostra imaginació tenen emocions que els hi naixen de ves a saber quin estrany clic de la seva maquinària, i ploren llàgrimes que es fonen amb gotes de pluja mentre assumeixen dolorosament que porten una data de caducitat inscrita en les seves peces més internes.

Ens aferrem al passat, ens preocupa el futur mentre el present transcorre indeturable. Sovint fem de la nostra relació amb el temps una lluita i ens enganxem a la urgència perquè estar ocupats a totes hores és símbol de persona important, o perquè resolent urgències omplim el buit d’altres necessitats insatisfetes.

Estem al mes de gener (del llatí JANUARIUS), un mes introduït al calendari pel rei Numa Pompilio als voltants de l’any 700 aC.
La paraula gener procedeix del nom del déu romà Jano, déu de la porta de casa, amb una doble cara. Tanquem un període de 365 dies per obrir-ne un altre de nou. Aquest sol ser un bon moment per a la reflexió: Estic vivint el meu temps com jo voldria? Què suposaria fer un gir en el meu estil de vida per guanyar en coherència i autenticitat? Què hauria de fer o deixar de fer que m’apropés a aquesta fita?

Les preguntes que ens formulem i les respostes que ens donem poden ser un important punt de partida; de la nostra decisió i constància dependrà que deixin de ser només “bons propòsits” o que esdevinguin el sentit de la nostra vida, del nostre temps.