dissabte, 10 de març de 2012

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA RESPONSABILITAT



Com a resultat d’un complex procés de composició i derivacions apareix, al segle XIX, la paraula responsabilitat. La veritat és que la importància del mot bé s’ho va valdre que el procés fos així de sofisticat.

Responsabilitat és un terme que imposa. Comença amb una pronúncia greu i acaba amb una sonoritat llarga, però no tan sols els aspectes morfofonològics generen respecte, el concepte que designa no té res de banal.

“Capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment del deure, de donar-ne raó” és una de les definicions aportades per l’Institut d’estudis Catalans. I és que responsabilitat procedeix en el seu origen de dos verbs llatins, RESPŎNDĒRE i HABĒRE; per tant, la responsabilitat no és altra cosa que tenir facilitat per donar resposta, en definitiva, respondre amb habilitat.

I aquesta és tal vegada l’etimologia més humana de totes, per tot allò que implica de llibertat, de compromís, de pensament conseqüencial, de consciència moral.

Després d’un primer moment de presa de consciència, la responsabilitat és la columna vertebral de tot procés de millora personal. Deixem enrere la posició de víctima per posar l’accent en allò que depèn només de nosaltres; esdevenim protagonistes, al temps que madurem assumint les nostres responsabilitats. Deixem de passar-li la pilota a l’altre, sigui la parella, el company, el cap o la mala sort, i des de la nostra parcel•la de poder, actuem, decidint com volem sentir-nos, decidint les respostes que volem donar, decidint les fites on volem arribar.

Direm, amb raó, que hi ha situacions en les quals no podem intervenir de manera directa, i d’altres en les quals només podem acceptar els esdeveniments; però com més sovint exercim la nostra responsabilitat, més coratge tindrem per manifestar-nos de manera assertiva, transformant així les circumstàncies del nostre entorn.

S’està encetant un nou dia. Observo el paisatge del meu poble des de l’habitació tranquil•la i assolellada. Un petit pardal va saltironant pel terrat. Somric i en sóc conscient que és responsabilitat meva mantenir aquest somriure al llarg del dia. Tinc la certesa que contagiaré algú.



diumenge, 15 de gener de 2012

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : EL TEMPS





Érem al segle XII, als inicis de les nostres llengües peninsulars, quan l’acusatiu neutre TĔMPUS va esdevenir l’origen d’un dels mots que més sovint pronunciem: temps.

No tinc temps, arriba fora de temps, he patit un contratemps, no cridis el mal temps, agafa’t el teu temps... És aquest, el del temps, un concepte inherent a la naturalesa humana. Les nostres gramàtiques verbals diferencien passat, present i futur, a més de permetre’ns altres sofisticacions com el pretèrit plusquamperfet o el futur compost.

Fins i tot les criatures filles de la nostra imaginació tenen emocions que els hi naixen de ves a saber quin estrany clic de la seva maquinària, i ploren llàgrimes que es fonen amb gotes de pluja mentre assumeixen dolorosament que porten una data de caducitat inscrita en les seves peces més internes.

Ens aferrem al passat, ens preocupa el futur mentre el present transcorre indeturable. Sovint fem de la nostra relació amb el temps una lluita i ens enganxem a la urgència perquè estar ocupats a totes hores és símbol de persona important, o perquè resolent urgències omplim el buit d’altres necessitats insatisfetes.

Estem al mes de gener (del llatí JANUARIUS), un mes introduït al calendari pel rei Numa Pompilio als voltants de l’any 700 aC.
La paraula gener procedeix del nom del déu romà Jano, déu de la porta de casa, amb una doble cara. Tanquem un període de 365 dies per obrir-ne un altre de nou. Aquest sol ser un bon moment per a la reflexió: Estic vivint el meu temps com jo voldria? Què suposaria fer un gir en el meu estil de vida per guanyar en coherència i autenticitat? Què hauria de fer o deixar de fer que m’apropés a aquesta fita?

Les preguntes que ens formulem i les respostes que ens donem poden ser un important punt de partida; de la nostra decisió i constància dependrà que deixin de ser només “bons propòsits” o que esdevinguin el sentit de la nostra vida, del nostre temps.