dilluns, 31 d’octubre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : EL COMPROMÍS


Compromís prové del llatí compromissum, mot que té el seu origen en el verb MĬTTĔRE, ‘enviar’, ‘soltar’, ‘llençar’. Compromís és un derivat culte que podem localitzar en la nostra llengua a partir del segle XVII.

De les diferents accepcions de la paraula –la majoria relacionades amb el món dels litigis- en destaco la que defineix el compromís com “obligació contreta per una promesa, una paraula donada, etc.” El diccionari de la llengua espanyola parla també de “fe empeñada”.

Quan ens comprometem ‘enviem’ o dipositem la nostra voluntat en una altra persona, en un equip, en un projecte..., i allí es mantindrà fins que no acomplim els termes acordats.

El compromís va més enllà de la implicació o la col•laboració. La persona que es compromet és responsable, conseqüent, perquè hi posa l’ànima. No hi ha compromís sense coratge, confiança en un mateix i en els altres, llibertat i, fins i tot, honor, un concepte poc valorat en els nostres temps. Una bona mestra em va ajudar a diferenciar entre comprometre’s i col•laborar. Em va posar com a exemple el suculent esmorzar d’ous amb bacon, i digué que per elaborar aquest plat, el porc s’hi havia compromès, mentre que la gallina només hi havia col•laborat!

Crec que els reptes més importants, aquells que ens fan avançar, sortir de la nostra zona de confort, són, sens dubte, fruit d’un compromís amb nosaltres mateixos, amb les nostres idees, amb la nostra vocació. No ens podem menysprear, no podem fer el sord a la nostra veu mes genuïna. Cal fer passos per endinsar-nos en l’aventura de descobrir les nostres potencialitats.

Ai, com n’és, de seriós, el compromís! Vet aquí que a ningú no li agrada “trobar-se en un compromís” que no vagi precedit per un acte de lliure decisió.



dilluns, 17 d’octubre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA CONFIANÇA



Per trobar l’etimologia de la paraula confiança, apareguda en la nostra llengua cap al segle XV, hem de cercar abans l’origen del verb ‘fiar’, procedent del llatí vulgar FĪDĀRE.


La primera accepció del diccionari de la llengua, defineix la confiança així: “Seguretat de qui compta amb el caràcter, la fona fe, la discreció d’algú”. Similar és la definició que el diccionari ideològic en fa del ver confiar: “Depositar en uno, sin más seguridad que la buena opinión que de él se tiene, bienes, secretos u otras cosas”.

Qui confia en una altra persona espera d’aquesta una actitud determinada i no dubta en arriscar-se perquè creu en ella. La confiança només s’entén, per tant, quan va aparellada amb l’esperança, la paciència, la comunicació espontània, la reciprocitat.

En tota agrupació humana (família, amics, equips laborals...) hi ha la confiança en la base de les relacions. Per a S. R. Covey construir confiança en els altres equival a augmentar els dipòsits del compte bancari emocional, i ho aconseguim quan ens esforcem en comprendre l’altra persona, tenim cura dels detalls, mantenim els compromisos, aclarim les expectatives, demostrem integritat personal i ens disculpem amb sinceritat si ens equivoquem.

D’aquesta manera, a més de generar confiança en nosaltres, contribuïm a què les persones dels nostre entorn confiïn en elles mateixes, perquè la nostra confiança farà que se sentin segures, valorades.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA VOCACIÓ






El mot vocació és un derivat culte del verb llatí vŏcāre ‘cridar’, de la mateixa arrel de VŌX, VŌCIS ‘so produït per l’aire expulsat pels pulmons en fer vibrar les cordes vocals’, definició aquesta que més endavant agafaria l’accepció de ‘crit’.

En els diccionaris de la llengua la vocació és “l’acció de cridar Déu algú invitant-lo a anar a ell” i també “la inclinació o afició a un gènere de vida (esp. a la vida religiosa), a un estat, a una professió. etc.”

La vocació és veu en acció, essència expressada a través d’unes determinades accions. Hi ha qui de ben petit ha experimentat aquesta crida i en els seus jocs infantils es manifestava ja aquesta llavor que d’adult germinaria en una professió “vocacional”.

No obstant això, segur que en la nostra professió hi ha feines que no ens agraden, que deixaríem de fer a la primera ocasió que se’ns presentés. I segur que tenim altres aficions al marge de la professió a través de les quals manifestem també la nostra vocació. Sigui com sigui es tracta de cridar qui som als quatre vents.

En moments com els actuals no tothom es guanya la vida exercint la seva suposada vocació, o també hi ha qui exercint-la no aconsegueix un sou just. Cercar noves oportunitats, descobrir potencials que mai no sospitaríem que hi són ha esdevingut un imperatiu dels nostres dies.