diumenge, 10 de juliol de 2011

AMICS PER SEMPRE?



Avui, a la feina, he conegut la germana de M.G. Ha vingut directa cap a mi i m’ha preguntat si recordava M.G. Encara amb els papers a les mans, m’he sorprès durant una fracció de segons -confio que no se n’hagi adonat. La germana ha parlat amb orgull de M.G. M’ha posat al corrent de les seves activitats actuals, dels progressos de la família i, com no, ha fet de missatgera de la seva germana per trametre’m molts records.

Em vaig relacionar amb M.G. durant un any, només un any. Durant aquell temps vaig compartir afició amb ella i amb altres bones amigues. Ara que m’han arribat notícies seves, em pregunto si jo hauria fet el mateix: enviar un missatger per fer-li present que em considero la seva amiga encara. M.G. és una persona admirable, amb un immens esperit de superació, i penso que he tingut molta sort de trobar-me amb persones que com M.G. m’han aplanat el camí i m’han fet riure el cor.

Sento, però, una recança. No hauria hagut de posar quelcom més de la meva voluntat per mantenir més propera aquella bona amistat? Sovint em trobo acomiadant-me de persones amb qui em creuo per diversos motius i m’he acostumat a tancar episodis que si bé es poden reobrir en qualsevol moment perquè la confiança hi és, no arribem més enllà, a perseverar en l’amistat.

Una bona amistat és un tresor, un bé preuat i sovint diem que escàs. Estic del tot convençuda que depèn de mi mantenir i augmentar les coneixences amb aquells que són uns bons companys de vida. Vaig a telefonar a M.G.