diumenge, 2 d’octubre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA VOCACIÓ






El mot vocació és un derivat culte del verb llatí vŏcāre ‘cridar’, de la mateixa arrel de VŌX, VŌCIS ‘so produït per l’aire expulsat pels pulmons en fer vibrar les cordes vocals’, definició aquesta que més endavant agafaria l’accepció de ‘crit’.

En els diccionaris de la llengua la vocació és “l’acció de cridar Déu algú invitant-lo a anar a ell” i també “la inclinació o afició a un gènere de vida (esp. a la vida religiosa), a un estat, a una professió. etc.”

La vocació és veu en acció, essència expressada a través d’unes determinades accions. Hi ha qui de ben petit ha experimentat aquesta crida i en els seus jocs infantils es manifestava ja aquesta llavor que d’adult germinaria en una professió “vocacional”.

No obstant això, segur que en la nostra professió hi ha feines que no ens agraden, que deixaríem de fer a la primera ocasió que se’ns presentés. I segur que tenim altres aficions al marge de la professió a través de les quals manifestem també la nostra vocació. Sigui com sigui es tracta de cridar qui som als quatre vents.

En moments com els actuals no tothom es guanya la vida exercint la seva suposada vocació, o també hi ha qui exercint-la no aconsegueix un sou just. Cercar noves oportunitats, descobrir potencials que mai no sospitaríem que hi són ha esdevingut un imperatiu dels nostres dies.

3 comentaris:

  1. Quan era joveneta, la paraula vocació, em feia una mica enrera. No m'agradava. La tenia associada a aquest concepte que quedava definit als diccionaris: aquesta crida mística-religiosa.
    Aleshores, reclamava la professionalitat, gairebé com una defensa.

    Avui, probablement amb molts menys prejudicis, continúo defensant la necessitat de la professionalitat amb les feines (en quest sentit crec que hem avançat molt) però, alhora, penso que no ha d'haver contradicció amb aquesta capacitat, més enllà de lo estrictament competencial a nivell de coneixements, per sentir-se a la feina com a casa, amb la sensació de poder acompanyar i donar veu en l'espai i amb les persones que ens envolten.
    No sé si m'he embolicat explicant-ho...:)
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Recordo que quan era petita pels col·legis passaven missioners recaptant diners i semblava que la seva sí que era una feina vocacional. Ara estic amb tu que quan fluïm en allò que fem, quan el temps se'ns passa volant... segur que hi estem posats en cor i ànima.

    Petonets,

    ResponElimina
  3. Sempre he pensat que el que faig és vocacional encara que les petites recompenses m'han ajudat a no defallir. La paraula vocació té molt d'espiritual, és aquest deixar-se fluir perquè sí, perquè en un moment o altre entrem en contacte amb la nostra essència. Quan això passa, i al darrere hi ha un esforç personal constant per superar-se, i tot plegat té una repercussió directa al nostre món, ja és com tocar la Glòria.
    Una abraçada.

    ResponElimina