dilluns, 31 d’octubre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : EL COMPROMÍS


Compromís prové del llatí compromissum, mot que té el seu origen en el verb MĬTTĔRE, ‘enviar’, ‘soltar’, ‘llençar’. Compromís és un derivat culte que podem localitzar en la nostra llengua a partir del segle XVII.

De les diferents accepcions de la paraula –la majoria relacionades amb el món dels litigis- en destaco la que defineix el compromís com “obligació contreta per una promesa, una paraula donada, etc.” El diccionari de la llengua espanyola parla també de “fe empeñada”.

Quan ens comprometem ‘enviem’ o dipositem la nostra voluntat en una altra persona, en un equip, en un projecte..., i allí es mantindrà fins que no acomplim els termes acordats.

El compromís va més enllà de la implicació o la col•laboració. La persona que es compromet és responsable, conseqüent, perquè hi posa l’ànima. No hi ha compromís sense coratge, confiança en un mateix i en els altres, llibertat i, fins i tot, honor, un concepte poc valorat en els nostres temps. Una bona mestra em va ajudar a diferenciar entre comprometre’s i col•laborar. Em va posar com a exemple el suculent esmorzar d’ous amb bacon, i digué que per elaborar aquest plat, el porc s’hi havia compromès, mentre que la gallina només hi havia col•laborat!

Crec que els reptes més importants, aquells que ens fan avançar, sortir de la nostra zona de confort, són, sens dubte, fruit d’un compromís amb nosaltres mateixos, amb les nostres idees, amb la nostra vocació. No ens podem menysprear, no podem fer el sord a la nostra veu mes genuïna. Cal fer passos per endinsar-nos en l’aventura de descobrir les nostres potencialitats.

Ai, com n’és, de seriós, el compromís! Vet aquí que a ningú no li agrada “trobar-se en un compromís” que no vagi precedit per un acte de lliure decisió.



dilluns, 17 d’octubre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA CONFIANÇA



Per trobar l’etimologia de la paraula confiança, apareguda en la nostra llengua cap al segle XV, hem de cercar abans l’origen del verb ‘fiar’, procedent del llatí vulgar FĪDĀRE.


La primera accepció del diccionari de la llengua, defineix la confiança així: “Seguretat de qui compta amb el caràcter, la fona fe, la discreció d’algú”. Similar és la definició que el diccionari ideològic en fa del ver confiar: “Depositar en uno, sin más seguridad que la buena opinión que de él se tiene, bienes, secretos u otras cosas”.

Qui confia en una altra persona espera d’aquesta una actitud determinada i no dubta en arriscar-se perquè creu en ella. La confiança només s’entén, per tant, quan va aparellada amb l’esperança, la paciència, la comunicació espontània, la reciprocitat.

En tota agrupació humana (família, amics, equips laborals...) hi ha la confiança en la base de les relacions. Per a S. R. Covey construir confiança en els altres equival a augmentar els dipòsits del compte bancari emocional, i ho aconseguim quan ens esforcem en comprendre l’altra persona, tenim cura dels detalls, mantenim els compromisos, aclarim les expectatives, demostrem integritat personal i ens disculpem amb sinceritat si ens equivoquem.

D’aquesta manera, a més de generar confiança en nosaltres, contribuïm a què les persones dels nostre entorn confiïn en elles mateixes, perquè la nostra confiança farà que se sentin segures, valorades.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA VOCACIÓ






El mot vocació és un derivat culte del verb llatí vŏcāre ‘cridar’, de la mateixa arrel de VŌX, VŌCIS ‘so produït per l’aire expulsat pels pulmons en fer vibrar les cordes vocals’, definició aquesta que més endavant agafaria l’accepció de ‘crit’.

En els diccionaris de la llengua la vocació és “l’acció de cridar Déu algú invitant-lo a anar a ell” i també “la inclinació o afició a un gènere de vida (esp. a la vida religiosa), a un estat, a una professió. etc.”

La vocació és veu en acció, essència expressada a través d’unes determinades accions. Hi ha qui de ben petit ha experimentat aquesta crida i en els seus jocs infantils es manifestava ja aquesta llavor que d’adult germinaria en una professió “vocacional”.

No obstant això, segur que en la nostra professió hi ha feines que no ens agraden, que deixaríem de fer a la primera ocasió que se’ns presentés. I segur que tenim altres aficions al marge de la professió a través de les quals manifestem també la nostra vocació. Sigui com sigui es tracta de cridar qui som als quatre vents.

En moments com els actuals no tothom es guanya la vida exercint la seva suposada vocació, o també hi ha qui exercint-la no aconsegueix un sou just. Cercar noves oportunitats, descobrir potencials que mai no sospitaríem que hi són ha esdevingut un imperatiu dels nostres dies.

dilluns, 26 de setembre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES: L'ATENCIÓ


La paraula ATENCIÓ té el seu origen en el llatí attentio,-ōnis, ‘acció d’atendre’, la qual prové del verb tĕndĕre ‘estendre, desplegar’.

Al diccionari de la llengua se la defineix com “l’acció de fixar el pensament en alguna cosa, d’aplicar-hi l’enteniment”. Sotmesos com estem a molts estímuls, fixar l’atenció en un de concret és un acte de llibertat que, com diu José Antonio Marina en Aprender a vivir, ens diferencia dels animals en el sentit que aquests són atrapats per l´’estímul; en canvi, quan nosaltres dirigim l’atenció, ho fem per uns interessos que van més enllà de l’estímul. Nosaltres “prestem atenció”. És com desplegar, a la manera d’Spiderman, uns fils que ens dirigeixen per pròpia voluntat cap a un objecte, una persona, un lloc... Som allí perquè hem decidit de ser-hi, pels motius que siguin.

I encara en una segona accepció, el mot que ens ocupa avui significa també “una demostració de consideració, gentilesa, cortesia”. És a dir, rebre atenció o atencions d’altri és rebre un obsequi que aquesta persona té a bé dispensar-nos.

Els mestres de la meditació, com Kabat-Zinn en el seu famós llibre Mindfulness en la vida cotidiana consideren l’atenció plena com el millor regal que ens podem fer: prestar atenció de forma deliberada, en el moment present i sense jutjar, estar presents, prendre consciència de cada moment que estem vius per adonar-nos de les nostres possibilitats de transformació, sense donar res per establert, lliures de la inconsciència limitadora.



dilluns, 19 de setembre de 2011

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES: L'ENTUSIASME






Enceto aquesta sèrie d’etimologies curioses i que he qualificat de “molt humanes” amb una paraula que en el seu origen té més de diví que d’humà; però no és tot el mateix, en realitat? Mirem què diuen els diccionaris.

La paraula ENTUSIASME prové del grec enthusiasmós ‘èxtasi, arrapament’, que a la vegada procedeix d’altres mots grecs que remeten a théos ‘deú’.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix l’entusiasme com “L’exaltació de l’ànima sota la inspiració divina”, mentre el diccionari ideològic de la llengua espanyola parla de “El furor de las sibilas al dar sus oráculos.// Inspiración divina de los profetas.// Inspiración arrebatada del escritor o del artista.// Exaltación o fogosidad del ánimo producida por la admiración.// Adhesión fervorosa.”

Segons l’etimologia, per tant, tenir o experimentar entusiasme equival a “estar posseït per un déu”. Per a Eckhart Tolle l’entusiasme ens aporta una onada de creativitat i no cal que ho fem tot nosaltres, només cal “cavalcar l’ona”, sintonitzar amb l’univers i aprofitar les onades d’energia creativa, perquè no podem viure sempre amb entusiasme.

En l’entusiasme hi ha alegria, fruïció amb el que fem i també hi ha un objectiu o una visió com a fita.

Altres autors s’han referit a l’entusiasme. Ralph Waldo Emerson: “No s’ha fet res gran sense entusiasme”. Bertrand Russell: “L’entuasiame és el signe més universal i distintiu dels homes feliços”.


diumenge, 4 de setembre de 2011

DE NOU, EL TALENT





Tinc al immensa sort de viure envoltada de persones amb talent. Tal vegada sigui cosa de l’edat. Ens fem grans, madurem, ens coneixem millor i aprofundim en els nostres recursos, alliberem els nostres talents, conscients que el temps passa i cal contribuir a què aquest món sigui millor, en tots els vessants possibles (científic, artístic, social, espiritual...) També, amb l’experiència acumulada, ens hem adaptat a circumstàncies diverses que ens han portat a instaurar nous hàbits o a deslliurar-nos d’altres que ens perjudicaven, i hem perseverat amb esforç en la nostra autoconeixença per salvar-nos a nosaltres i a les nostres circumstàncies.

Per alguna escletxa ha de desbordar la nostra essència i fertilitzar les ribes que ens voregen. Però tan apassionant com descobrir els propis talents és participar en la descoberta dels talents dels nostres veïns.

La mirada de confiança que els hi dediquem serà fonamental. Baltasar Gracián en l’aforisme 198 diu que “mai no venerarà adequadament la talla de l’altar qui primer l’ha vista com a fusta en el camp”. Quina llàstima que ens perdem l’oportunitat de contribuir al creixement d’una persona propera, que li neguem la mirada esperonadora, que desistim en col•laborar perquè gestioni els seus límits i contribuir així a l’autoengany que tot està escrit i res no pot canviar.

Creure en el potencial dels nostres fills, dels nostres alumnes, i proveir-los d’eines perquè el puguin materialitzar, serà el nostre llegat més profitós. En el món laboral corre la següent dita: “A les persones se les contracta pel seu talent i se les acomiada pel seu talant”. És a dir, talent acompanyat de virtuts. I la millor manera de transmetre aquesta fórmula és amb l’exemple pacient de qui treballa en un projecte de vida generós.

diumenge, 10 de juliol de 2011

AMICS PER SEMPRE?



Avui, a la feina, he conegut la germana de M.G. Ha vingut directa cap a mi i m’ha preguntat si recordava M.G. Encara amb els papers a les mans, m’he sorprès durant una fracció de segons -confio que no se n’hagi adonat. La germana ha parlat amb orgull de M.G. M’ha posat al corrent de les seves activitats actuals, dels progressos de la família i, com no, ha fet de missatgera de la seva germana per trametre’m molts records.

Em vaig relacionar amb M.G. durant un any, només un any. Durant aquell temps vaig compartir afició amb ella i amb altres bones amigues. Ara que m’han arribat notícies seves, em pregunto si jo hauria fet el mateix: enviar un missatger per fer-li present que em considero la seva amiga encara. M.G. és una persona admirable, amb un immens esperit de superació, i penso que he tingut molta sort de trobar-me amb persones que com M.G. m’han aplanat el camí i m’han fet riure el cor.

Sento, però, una recança. No hauria hagut de posar quelcom més de la meva voluntat per mantenir més propera aquella bona amistat? Sovint em trobo acomiadant-me de persones amb qui em creuo per diversos motius i m’he acostumat a tancar episodis que si bé es poden reobrir en qualsevol moment perquè la confiança hi és, no arribem més enllà, a perseverar en l’amistat.

Una bona amistat és un tresor, un bé preuat i sovint diem que escàs. Estic del tot convençuda que depèn de mi mantenir i augmentar les coneixences amb aquells que són uns bons companys de vida. Vaig a telefonar a M.G.

divendres, 10 de juny de 2011

EL SENTIT D'UNA VIDA



Marlo Morgan és autora dels llibres Les veus del desert i Missatge des de l'eternitat. Aquestes dues obres són una denúncia del cruel tracte que van rebre els aborígens australians i alhora una admiració profunda per una cultura respectuosa amb la natura i la humanitat.

Els "Autèntics" són els supervivents d'un món arraconat en els paratges més inhòspits d'Austràlia. Tot i la persecució, els maltractes o l'espoliació a la qual van ser sotmesos sistemàticament, ells ens han deixat l'essència de la seva cultura en aquests deu preceptes que constitueixen el seu "Missatge des de l'eternitat". A la manera d'un decàleg, aquests consells dels Autèntics no prohibeixen res, ben al contrari, són positius, redactats amb l'objectiu que quan deixem aquest món, ho fem amb un nivell de consciència espiritual més elevat del que teníem en arribar. Són aquests:


1. Expressa la teva creativitat individual. Permet que les teves accions reflecteixin qui ets, tant quan pintes o escrius, com quan escoltes un amic, et pentines o plantes un jardí.

2. Sigues conscient de la teva responsabilitat. Ets responsable de vetllar per totes les formes de vida, de les promeses que fas, del teu cos, dels teus fills, de les teves creences, de tot allò que comparteixes amb la resta del món.

3. Abans de néixer et vas comprometre a ajudar els altres. Quan ajudes o comparteixes coneixements, aportes energies a la vida de les altres persones.

4. Persegueix la maduresa emocional. Quan madurem emocionalment podem tancar els cercles sense sentiments negatius. La clau està en ser sincers.

5. Has de distreure, entretenir. Entretenir els altres i nosaltres mateixos forma part de la nostra missió terrenal. Es tracta d'exercir una forta influència positiva en les persones del nostre entorn i en nosaltres per a assolir l'autodisciplina i la maduresa emocional.

6. Aprèn a administrar la teva energia. Allò en què centrem les energies, allò creixerà; per tant, cal cultivar l'optimisme, perdonar i oblidar i centrar-nos en la part positiva de tot.

7. Recrea't en la música. L'energia alliberada per la música pot servir per guarir el cos i el món.

8. Lluita per assolir la saviesa. Procedir amb saviesa suposa tenir en consideració el benestar de tothom.

9. Aprèn a autodisciplinar-te. Si som disciplinats podrem mantenir a ratlla les emocions i ens aproparem a la saviesa.

10. Observa sense jutjar. Si observes i no jutges, no canalitzes cap energia (ni paraules, ni accions, ni pensaments), no caldrà que perdonis res ni ningú, entendràs només que hi ha persones que no formen part del teu camí.

El decàleg dels Autèntics se centra en un esforç continuat per millorar el potencial de cadascú amb aquest senzills preceptes cap a la plenitud. Creativitat, responsabilitat, compromís, maduresa, ajuda, saviesa, optimisme, autodisciplina són conceptes que menen a l'excel·lència, sigui a Austràlia o a la petita ciutat on habitem i omplen de sentit vides i vides dedicades a millorar el nostre món.

dimarts, 31 de maig de 2011

Re-creació



El poeta Luis Ga. Montero comença un poema magnífic amb el vers "Aprendo a vivir con la vista cansada". Li he agafat en préstec aquest vers, per continuar-lo a la meva manera i expressar fins a quin punt l'aprenentatge és el meu aliment:

Aprendo a vivir con la vista cansada,
con las manchas en la piel,
con el paso roto de repente por un dolor.

Aprendo a vivir con mí misma, por fin.

Aprendo a distinguir mi voz
mezclada con la de los demás,
aprendo a que suene dulce, unas veces, y amarga
o triste, o alegre o arisca, otras veces.

Aprendo a quererme, justo ahora,
cuando más desdibujado está mi rostro.
Aprendo a no buscar aprobaciones,
a no esperar aplausos.

Aprendo de un pájaro anónimo,
de las sorpresas de la vida,
de los mensajes de la muerte.

Aprendo de ti y de ellos,
aprendo de todo.



divendres, 4 de març de 2011

Definint el talent

.

Fa poc he llegit La educación del talento, de José Antonio Marina. No cal ni dir que l’autor és una persona de crèdit, de talent. En els vuit capítols del llibre, l’autor va desgranant la seva idea de com pares i educadors podem potenciar les intel·ligències creadora i executiva dels nostres infants i adolescents.

Ha estat una lectura amena i interessant. Anoto a continuació la cita que Marina aporta de Robert J. Sternberg, referint-se a les característiques de les persones amb talent o successful intelligence:

1. No depenen de motivacions externes, sinó que saben automotivar-se.

2. Aprenen a controlar els seus impulsos.

3. Saben quan perseverar i quan han de canviar d’objectiu.

4. Saben treure el màxim profit de les seves capacitats, és a dir, juguen bé les seves cartes.

5. Tradueixen el pensament en acció.

6. Es proposen objectius concrets.

7. Completen les feines.

8. Tenen iniciativa.

9. No tenen por al fracàs.

10. No deixen les coses per a un altre dia.

11. Accepten les crítiques justes.

12. Rebutgen l’autocompassió.

13. Són independents.

14. Tracten de superar les dificultades personals.

15. Es concentren en els seus objectius.

16. No tracten de fer massa coses a la vegada, ni massa poques.

17. Tenen capacitat per ajornar la gratificació.

18. Saben veure al mateix temps el bosc i els arbres.

19. Tenen un nivell raonable d’autoconfiança.

20. Equilibren el pensament analític, el creatiu i el pràctic.

Ens podem preguntar si tenim aquestes característiques, quines sí i quines no, en quin grau, quines volem treballar...


.