dilluns, 29 de novembre de 2010

ARTISTES DEL DIA A DIA

Elle Langer, psicòloga de Harvard, és una especialista en la “consciència plena”. En paraules seves, quan no estem atents veiem allò que esperem veure, amb la qual cosa deixem que el passat determini el present i, per tant, ens neguem l’oportunitat de ser innovadors.

Els artistes parteixen de la incertesa i el seu treball es fonamenta en l’elecció contínua. La idea d’Ellen Langer és que tots podem ser artistes si fem del nostre dia a dia una creació, un aprenentatge constant.

L’avaluació ens perjudica perquè jutgem les nostres vivències com bones o dolentes; en canvi quan mantenim una consciència plena, podem entendre que qualsevol inconvenient conté un avantatge si el mirem des d’una altra perspectiva, i a l’inrevés. Si som capaços de reconèixer les alternatives i decidir conscientment deixarem de preocupar-nos per si hem encertat o no, perquè entendrem que no hi ha una única decisió “correcta”.

Als EEUU s’està imposant aquest concepte d’atenció conscient amb el nom de “Mindfulness”. El doctor Jon Kabat-Zinn n’és un altre especialista que el defineix com el fet d’estar en contacte amb la nostra naturalesa més profunda i permetre que pugui emergir i fluir sense obstacles (Mindfulness en la vida cotidiana. Ed. Paidós).

dilluns, 22 de novembre de 2010

CERCAVILA


Al meu poble tenim dues bandes de música. Diumenge al matí hi va haver cercavila en honor de Santa Cecília, la patrona dels músics.
A l'esperit festiu del diumenge s'hi va afegir el so alegre de les bandes desfilant pels carrers. El sentiment dels músics configurava una melodia joiosa que convidava a treure el cap pel balcó o baixar al carrer i sumar-se al seguici.
Aquest despertar amb música, amb un centenar de persones que han assajat, han matinat i han sortit al carrer amb determinació d'escampar les notes arreu, m'ha fet pensar en totes aquelles situacions que vivim sense valorar l'esforç que hi ha al darrere.
Convivim amb persones magnífiques que ens ofereixen el fruit dels seus dons sovint a canvi de res. Ens podem permetre la inconsciència de passar-ho per alt? Podem estar cecs a l'esforç dels altres només perquè ens tenen acostumats a les seves manifestacions artístiques, d'estimació, d'intel·ligència, d'amabilitat o d'alegria?
Estudiosos como Hellen Langer (On Becaming An Artist) o Tom Rath (¿Está lleno su cubo?) recomanen sortir de la rutina, estar atents als canvis de context, mirar-nos el món des de noves perspectives i, sobretot, ser agraïts amb aquells que ens regalen la seva essència de manera tan desinteressada.

dilluns, 15 de novembre de 2010

NÚVOLS NEGRES



El poeta Luis García Montero en el seu llibre Vista cansada inclou la poesia “Nube negra”, una composició magistral des del punt de vista mètric i de contingut.

El poeta viu emocions negatives (Cuando busco el verano en un sueño vacío, / cuando te quema el frío si me coges la mano, / cuando la luz cansada tiene sombras de ayer, / cuando el amanecer es otra noche helada,...) i s’aïlla (Cuando cierro la casa porque me siento herido, / cuando es tiempo perdido preguntarme qué pasa...), però finalment s’accepta i només demana paciència (Sólo puedo pedirte que me esperes / al otro lado de la nube negra / (...) allí donde se escriben las canciones / con humo blanco de la nube negra).

Les crisis emocionals suposen un trencament en la nostra vida, signifiquen un canvi, un replanteig que pot tenir conseqüències beneficioses o perjudicials. Les persones que superen les crisis internes fan com el nostre poeta:

- s’accepten i mantenen la calma,
- comprenen la situació,
- compten amb algú a qui estimen i
- centren la seva atenció en activitats del seu grat per a les quals estan especialment dotades.

Més important que allò que ens passa és com ho interioritzem. Benvingudes les crisis que ens ajuden a conèixer-nos, a estimar-nos, a valorar el suport de la nostra gent i a convertir-nos en persones obertes als canvis.

dilluns, 8 de novembre de 2010

LA VIDA COM A MIRALL


Més d'una vegada he sentit dir que tenim la vida que ens mereixem, els companys que ens mereixem, els polítics que ens mereixem... Una altra frase feta, pensava, fins no fa gaire. Ara n'estic plenament convençuda de la certesa d'aquesta dita.
Hi ha una persona que despertava en mi sentiments de rebuig; cada cop que la veia l'etiquetava amb nous adjectius (odiosa, trepa, descortés, antipàtica), alhora que se'm regirava quelcom a l'estómac. Va arribar un moment que vaig pensar: No puc continuar fent-me el cor agre cada vegada que la veig. Si diuen que els primers defectes que veiem en els altres són els propis defectes, quins defectes tenim en comú?
Vaig trobar que coincidíem en alguns trets de caràcter i vaig pensar que jo podia despertar els mateixos sentiments negatius en els altres, tret que les altres persones fossin capaces de sospesar i fixar-s'hi més en les meves virtuts que en els meus defectes, cosa que jo no havia fet.
Després d'aquesta reflexió, el meu malestar es va transformar en acceptació i respecte de manera automàtica.
El llibre La llei del mirall (Ed. Comanegra) de Yoshinori Noguchi m'ha portat a recordar aquesta anècdota personal. L'autor japonès assegura que la vida és un mirall que reflecteix el nostre interior i que si volem resoldre els problemes de la vida haurem de perdonar, començant per perdonar-nos a nosaltres mateixos. A partir d'aquí deixarem de sentir-nos víctimes i tindrem força per enfrontar-nos a qualsevol problema que, tot plegat, és una certesa de la nostra vida: solucionar problemes.

dijous, 4 de novembre de 2010

DE PROFESSIÓ, DOCENT


M'esperaves per saludar-me. Estaves igual que fa quatre anys. Alt i prim, de pell bruna. Aquesta vegada ets tu qui ha portat el pes de la conversa. Estàs acabant estudis universitaris amb èxit, sense perdre curs, i et prepares per iniciar-ne uns altres. Avances pas a pas aprofitant els recursos al teu abast, i m'ho expliques amb satisfacció. És com si diguessis "Veus, me n'estic sortint i t'ho conto a tu perquè en algun moment vas ser part d'aquest procés personal i segur que te n'alegraràs!"
En aquest dia de classes que no sempre em satisfan, escoltar-te parlar ha estat l'alegria inesperada que em permet il·lusionar-me altra vegada amb la meva feina, on els resultats s'obtenen a llarg termini i la major part de les ocasions no sé fins a quin punt la meva intervenció ha incidit en el desenvolupament exitós dels ja exalumnes.
La motivació és el motor que ens manté enfocats envers una activitat, una fita. Aquest motor es retroalimenta amb les compensacions que rebem. A més esforç, esperem més compensació. Però les recompenses no sempre arriben quan convé, i cal paciència i perseverància per mantenir-nos ferms en els nostres objectius.
Mentre arriben les bones notícies, les visites dels exalumnes, hi ha petits motors que conserven viva la flama de la vocació: les mirades còmplices, els correus carinyosos, els agraïments sincers, els somriures francs, l'escolta exclusiva... En definitiva, el temps compartit.