dijous, 4 de novembre de 2010

DE PROFESSIÓ, DOCENT


M'esperaves per saludar-me. Estaves igual que fa quatre anys. Alt i prim, de pell bruna. Aquesta vegada ets tu qui ha portat el pes de la conversa. Estàs acabant estudis universitaris amb èxit, sense perdre curs, i et prepares per iniciar-ne uns altres. Avances pas a pas aprofitant els recursos al teu abast, i m'ho expliques amb satisfacció. És com si diguessis "Veus, me n'estic sortint i t'ho conto a tu perquè en algun moment vas ser part d'aquest procés personal i segur que te n'alegraràs!"
En aquest dia de classes que no sempre em satisfan, escoltar-te parlar ha estat l'alegria inesperada que em permet il·lusionar-me altra vegada amb la meva feina, on els resultats s'obtenen a llarg termini i la major part de les ocasions no sé fins a quin punt la meva intervenció ha incidit en el desenvolupament exitós dels ja exalumnes.
La motivació és el motor que ens manté enfocats envers una activitat, una fita. Aquest motor es retroalimenta amb les compensacions que rebem. A més esforç, esperem més compensació. Però les recompenses no sempre arriben quan convé, i cal paciència i perseverància per mantenir-nos ferms en els nostres objectius.
Mentre arriben les bones notícies, les visites dels exalumnes, hi ha petits motors que conserven viva la flama de la vocació: les mirades còmplices, els correus carinyosos, els agraïments sincers, els somriures francs, l'escolta exclusiva... En definitiva, el temps compartit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada