ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA RESPONSABILITAT

Com a resultat d’un complex procés de composició i derivacions apareix, al segle XIX, la paraula responsabilitat. La veritat és que la importància del mot bé s’ho va valdre que el procés fos així de sofisticat.

Responsabilitat és un terme que imposa. Comença amb una pronúncia greu i acaba amb una sonoritat llarga, però no tan sols els aspectes morfofonològics generen respecte, el concepte que designa no té res de banal.

“Capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment del deure, de donar-ne raó” és una de les definicions aportades per l’Institut d’estudis Catalans. I és que responsabilitat procedeix en el seu origen de dos verbs llatins, RESPŎNDĒRE i HABĒRE; per tant, la responsabilitat no és altra cosa que tenir facilitat per donar resposta, en definitiva, respondre amb habilitat.

I aquesta és tal vegada l’etimologia més humana de totes, per tot allò que implica de llibertat, de compromís, de pensament conseqüencial, de consciència moral.

Després d’un primer moment de presa de consciència, la responsabilitat és la columna vertebral de tot procés de millora personal. Deixem enrere la posició de víctima per posar l’accent en allò que depèn només de nosaltres; esdevenim protagonistes, al temps que madurem assumint les nostres responsabilitats. Deixem de passar-li la pilota a l’altre, sigui la parella, el company, el cap o la mala sort, i des de la nostra parcel•la de poder, actuem, decidint com volem sentir-nos, decidint les respostes que volem donar, decidint les fites on volem arribar.

Direm, amb raó, que hi ha situacions en les quals no podem intervenir de manera directa, i d’altres en les quals només podem acceptar els esdeveniments; però com més sovint exercim la nostra responsabilitat, més coratge tindrem per manifestar-nos de manera assertiva, transformant així les circumstàncies del nostre entorn.

S’està encetant un nou dia. Observo el paisatge del meu poble des de l’habitació tranquil•la i assolellada. Un petit pardal va saltironant pel terrat. Somric i en sóc conscient que és responsabilitat meva mantenir aquest somriure al llarg del dia. Tinc la certesa que contagiaré algú.

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : EL TEMPS

Érem al segle XII, als inicis de les nostres llengües peninsulars, quan l’acusatiu neutre TĔMPUS va esdevenir l’origen d’un dels mots que més sovint pronunciem: temps.

No tinc temps, arriba fora de temps, he patit un contratemps, no cridis el mal temps, agafa’t el teu temps... És aquest, el del temps, un concepte inherent a la naturalesa humana. Les nostres gramàtiques verbals diferencien passat, present i futur, a més de permetre’ns altres sofisticacions com el pretèrit plusquamperfet o el futur compost.

Fins i tot les criatures filles de la nostra imaginació tenen emocions que els hi naixen de ves a saber quin estrany clic de la seva maquinària, i ploren llàgrimes que es fonen amb gotes de pluja mentre assumeixen dolorosament que porten una data de caducitat inscrita en les seves peces més internes.

Ens aferrem al passat, ens preocupa el futur mentre el present transcorre indeturable. Sovint fem de la nostra relació amb el temps una lluita i ens enganxem a la urgència perquè estar ocupats a totes hores és símbol de persona important, o perquè resolent urgències omplim el buit d’altres necessitats insatisfetes.

Estem al mes de gener (del llatí JANUARIUS), un mes introduït al calendari pel rei Numa Pompilio als voltants de l’any 700 aC. La paraula gener procedeix del nom del déu romà Jano, déu de la porta de casa, amb una doble cara. Tanquem un període de 365 dies per obrir-ne un altre de nou. Aquest sol ser un bon moment per a la reflexió: Estic vivint el meu temps com jo voldria? Què suposaria fer un gir en el meu estil de vida per guanyar en coherència i autenticitat? Què hauria de fer o deixar de fer que m’apropés a aquesta fita?

Les preguntes que ens formulem i les respostes que ens donem poden ser un important punt de partida; de la nostra decisió i constància dependrà que deixin de ser només “bons propòsits” o que esdevinguin el sentit de la nostra vida, del nostre temps.

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : EL COMPROMÍS

Compromís prové del llatí compromissum, mot que té el seu origen en el verb MĬTTĔRE, ‘enviar’, ‘soltar’, ‘llençar’. Compromís és un derivat culte que podem localitzar en la nostra llengua a partir del segle XVII.

De les diferents accepcions de la paraula –la majoria relacionades amb el món dels litigis- en destaco la que defineix el compromís com “obligació contreta per una promesa, una paraula donada, etc.” El diccionari de la llengua espanyola parla també de “fe empeñada”.

Quan ens comprometem ‘enviem’ o dipositem la nostra voluntat en una altra persona, en un equip, en un projecte..., i allí es mantindrà fins que no acomplim els termes acordats.

El compromís va més enllà de la implicació o la col•laboració. La persona que es compromet és responsable, conseqüent, perquè hi posa l’ànima. No hi ha compromís sense coratge, confiança en un mateix i en els altres, llibertat i, fins i tot, honor, un concepte poc valorat en els nostres temps. Una bona mestra em va ajudar a diferenciar entre comprometre’s i col•laborar. Em va posar com a exemple el suculent esmorzar d’ous amb bacon, i digué que per elaborar aquest plat, el porc s’hi havia compromès, mentre que la gallina només hi havia col•laborat!

Crec que els reptes més importants, aquells que ens fan avançar, sortir de la nostra zona de confort, són, sens dubte, fruit d’un compromís amb nosaltres mateixos, amb les nostres idees, amb la nostra vocació. No ens podem menysprear, no podem fer el sord a la nostra veu mes genuïna. Cal fer passos per endinsar-nos en l’aventura de descobrir les nostres potencialitats.

Ai, com n’és, de seriós, el compromís! Vet aquí que a ningú no li agrada “trobar-se en un compromís” que no vagi precedit per un acte de lliure decisió.

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA CONFIANÇA

Per trobar l’etimologia de la paraula confiança, apareguda en la nostra llengua cap al segle XV, hem de cercar abans l’origen del verb ‘fiar’, procedent del llatí vulgar FĪDĀRE.

La primera accepció del diccionari de la llengua, defineix la confiança així: “Seguretat de qui compta amb el caràcter, la fona fe, la discreció d’algú”. Similar és la definició que el diccionari ideològic en fa del ver confiar: “Depositar en uno, sin más seguridad que la buena opinión que de él se tiene, bienes, secretos u otras cosas”.

Qui confia en una altra persona espera d’aquesta una actitud determinada i no dubta en arriscar-se perquè creu en ella. La confiança només s’entén, per tant, quan va aparellada amb l’esperança, la paciència, la comunicació espontània, la reciprocitat.

En tota agrupació humana (família, amics, equips laborals...) hi ha la confiança en la base de les relacions. Per a S. R. Covey construir confiança en els altres equival a augmentar els dipòsits del compte bancari emocional, i ho aconseguim quan ens esforcem en comprendre l’altra persona, tenim cura dels detalls, mantenim els compromisos, aclarim les expectatives, demostrem integritat personal i ens disculpem amb sinceritat si ens equivoquem.

D’aquesta manera, a més de generar confiança en nosaltres, contribuïm a què les persones dels nostre entorn confiïn en elles mateixes, perquè la nostra confiança farà que se sentin segures, valorades.

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES : LA VOCACIÓ

El mot vocació és un derivat culte del verb llatí vŏcāre ‘cridar’, de la mateixa arrel de VŌX, VŌCIS ‘so produït per l’aire expulsat pels pulmons en fer vibrar les cordes vocals’, definició aquesta que més endavant agafaria l’accepció de ‘crit’.

En els diccionaris de la llengua la vocació és “l’acció de cridar Déu algú invitant-lo a anar a ell” i també “la inclinació o afició a un gènere de vida (esp. a la vida religiosa), a un estat, a una professió. etc.”

La vocació és veu en acció, essència expressada a través d’unes determinades accions. Hi ha qui de ben petit ha experimentat aquesta crida i en els seus jocs infantils es manifestava ja aquesta llavor que d’adult germinaria en una professió “vocacional”.

No obstant això, segur que en la nostra professió hi ha feines que no ens agraden, que deixaríem de fer a la primera ocasió que se’ns presentés. I segur que tenim altres aficions al marge de la professió a través de les quals manifestem també la nostra vocació. Sigui com sigui es tracta de cridar qui som als quatre vents.

En moments com els actuals no tothom es guanya la vida exercint la seva suposada vocació, o també hi ha qui exercint-la no aconsegueix un sou just. Cercar noves oportunitats, descobrir potencials que mai no sospitaríem que hi són ha esdevingut un imperatiu dels nostres dies.

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES: L'ATENCIÓ

La paraula ATENCIÓ té el seu origen en el llatí attentio,-ōnis, ‘acció d’atendre’, la qual prové del verb tĕndĕre ‘estendre, desplegar’.

Al diccionari de la llengua se la defineix com “l’acció de fixar el pensament en alguna cosa, d’aplicar-hi l’enteniment”. Sotmesos com estem a molts estímuls, fixar l’atenció en un de concret és un acte de llibertat que, com diu José Antonio Marina en Aprender a vivir, ens diferencia dels animals en el sentit que aquests són atrapats per l´’estímul; en canvi, quan nosaltres dirigim l’atenció, ho fem per uns interessos que van més enllà de l’estímul. Nosaltres “prestem atenció”. És com desplegar, a la manera d’Spiderman, uns fils que ens dirigeixen per pròpia voluntat cap a un objecte, una persona, un lloc... Som allí perquè hem decidit de ser-hi, pels motius que siguin.

I encara en una segona accepció, el mot que ens ocupa avui significa també “una demostració de consideració, gentilesa, cortesia”. És a dir, rebre atenció o atencions d’altri és rebre un obsequi que aquesta persona té a bé dispensar-nos.

Els mestres de la meditació, com Kabat-Zinn en el seu famós llibre Mindfulness en la vida cotidiana consideren l’atenció plena com el millor regal que ens podem fer: prestar atenció de forma deliberada, en el moment present i sense jutjar, estar presents, prendre consciència de cada moment que estem vius per adonar-nos de les nostres possibilitats de transformació, sense donar res per establert, lliures de la inconsciència limitadora.

ETIMOLOGIES MOLT HUMANES: L'ENTUSIASME

Enceto aquesta sèrie d’etimologies curioses i que he qualificat de “molt humanes” amb una paraula que en el seu origen té més de diví que d’humà; però no és tot el mateix, en realitat? Mirem què diuen els diccionaris.

La paraula ENTUSIASME prové del grec enthusiasmós ‘èxtasi, arrapament’, que a la vegada procedeix d’altres mots grecs que remeten a théos ‘deú’.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix l’entusiasme com “L’exaltació de l’ànima sota la inspiració divina”, mentre el diccionari ideològic de la llengua espanyola parla de “El furor de las sibilas al dar sus oráculos.// Inspiración divina de los profetas.// Inspiración arrebatada del escritor o del artista.// Exaltación o fogosidad del ánimo producida por la admiración.// Adhesión fervorosa.”

Segons l’etimologia, per tant, tenir o experimentar entusiasme equival a “estar posseït per un déu”. Per a Eckhart Tolle l’entusiasme ens aporta una onada de creativitat i no cal que ho fem tot nosaltres, només cal “cavalcar l’ona”, sintonitzar amb l’univers i aprofitar les onades d’energia creativa, perquè no podem viure sempre amb entusiasme.

En l’entusiasme hi ha alegria, fruïció amb el que fem i també hi ha un objectiu o una visió com a fita.

Altres autors s’han referit a l’entusiasme. Ralph Waldo Emerson: “No s’ha fet res gran sense entusiasme”. Bertrand Russell: “L’entuasiame és el signe més universal i distintiu dels homes feliços”.